de Joseph Kesselring

EL LLIURE CELEBRA SU FIESTA CON LA CARCAJADA: "'Arsènic i punts de coixí' es por encima de todo una obra de actores, en los que descansa el éxito del montaje. Jordi Bosch confirma –no le era necesario- que es un gran actor, con una gran amplitud de registros. Capaz de ir de la comedia al drama, de la tragedia al histrionismo. Aquí es un divertidísimo Cary Grant a la catalana". [Gonzalo Pérez de Olaguer: El Periódico, 31/03/95]

EL MÓVIL DEL CRIMEN: "Bosch es el Cary Grant de Capra y su Mortimer Brewster confirma la calidad todoterreno del actor. Trágico, dramático o cómico de amplio espectro, los numerosos registros que domina Jordi Bosch exigen, supongo, que la dirección acote muy bien su campo de operaciones. En todo caso, la sintonía con Anna Lizaran funciona aquí espléndidamente y el actor se suelta el pelo en una actuación gimnástica, progresivamente ajetreada, de categoría". [Joan Anton Benach: La Vanguardia, 31/03/95]

"(...) Mortimer, personatge que Jordi Bosch modela en tots els seus matisos. Primer fa córrer els dits en els alegrois del festeig amb la noia i en les peripècies de crític rebentaire disposat a clavar els seus ullals al teatre que detesta. El seu pas va acompanyat d'un terrabastall de cassoles, expressió de l'estrident insolència del crític. Després es va component patèticament davant la compromesa situació en què els posen les compassives i impàvides tietes.  Les atzagaiades contra el crític culminen quan Mortimer, exultant, es proclama bord en assabentar-se que, feliçment, no pertany a la família monstre dels Brewster". [Francesc Massip: Avui, 02/04/95]

"Els amos del repartiment: per començar Jordi Bosch. Mortimer és la dinamo de l'obra (de fet, i és un problema, Arsènic... no s'enlaira fins que ell no entra en escena) i Bosch –no podia ser d'una altra manera- es mostra tan entregat com segur dels seus recursos, però apallassa una mica massa el seu personatge, sobretot a la primera part, i no crec que això sigui necessari: estic convençut que refredant una mica la seva bogeria, només una mica, resultaria doblement efectiu. En canvi, està implacable a l'última part, quan la reaparició del seu germà Jonathan el(s) torna de nou a la infància, i es comporten tots dos com els nens que no paraven de fer-se malifetes". [Marcos Ordóñez: Avui (Quadern de teatre), 03/04/95]

"(...) y dos encantadoras ancianitas –feliz interpretación de Conxita Bardem y Carme Molina- que son descubiertas por su sobrino Mortimer –para mayor jolgorio crítico teatral-, encarnado a lo grande por el todoterreno Jordi Bosch". [Gonzalo Pérez de Olaguer: La guía del ocio, març de 1995]

 

AVUI DIUMENGE BUTLLETÍ AETL

«LA MANERA DE FER UN PERSONATGE DEPÈN DEL QUE HAS VISCUT» [Avui Diumenge - 30/04/2000] Andreu Sotorra

Jordi Bosch és un dels actors amb el do de la diversitat de registres de personatges més complet. Tant pot fer de diable poca-vergonya en una representació d'Història d'un soldat, com de comte-bona-fe a Les noces de Fígaro, o de cornut-i-pagar-el-beure a El barret de cascavells. Tres registres completament oposats d'entre els molts que en quinze anys de trajectòria professional ha adaptat teatralment a la seva personalitat. Distingit doblement per la seva interpretació del personatge de Ciampa (El barret de cascavells) amb el Premi Nacional de Teatre i el de la Crítica de la temporada passada, ara té a les mans el paper de Mortimer (Arsènic i puntes de coixí), la producció número 50 del Teatre Lliure que dirigeix per primera vegada Anna Lizaran.

Influeix que un dia Cary Grant fes el paper de Mortimer a la pel·lícula Arsénico por compasión, dirigida per Frank Capra, una adaptació de l'obra Arsènic i puntes de coixí amb la qual el Teatre Lliure tanca aquesta temporada?

Una mica sí, perquè Cary Grant el va fer molt bé. Ell era un gran senyor de la comèdia, que va donar una altra categoria a la interpretació. Però l'autor vol fer Arsènic i puntes de coixí d'una manera determinada, molt pautada. Per això el cinema es reprodueix també molt teatralment. Al Lliure hem partit de la pauta de l'autor, però tenint en compte que està molt oberta.

Quan es fan obres que tenen una influència tan clara del cinema, el resultat de la posada en escena es pot veure condicionat des de l'òptica de l'espectador?

Suposo que sempre hi ha qui té present la pel·lícula. Es fa difícil de vaticinar. En aquest cas, curiosament tothom es queda amb la imatge de Cary Grant, però els altres personatges de l'obra tenen molt de pes i una interpretació decisiva. Espero que la referència cinematogràfica jugui més a favor que en contra. Estic segur que qui s'hagi divertit veient la pel·lícula tindrà ganes de veure-la al teatre.

La proposta s’allunya d’altres produccions del Lliure. És una estratègia per commemorar l’obra número 50, que a més té l’atractiu de treballar amb una directora debutant com l’Anna Lizaran?

Sí. Triem una comèdia que ho és per si sola, per les diferents situacions que presenta. Una proposta inèdita dins del Lliure. El que la dirigeixi Anna Lizaran és una garantia, perquè ella és també la comèdia. Per dirigir una obra com aquesta fa falta una persona que tingui el ritme de la comèdia, que ha de saber dominar cada gag. Anna Lizaran, per la seva experiència d’actriu, això ho porta a dins. I a l’hora de treballar ho fa més fàcil.

El fet que dirigeixi una col·lega d'anys dificulta la relació de treball?

No, al contrari. És molt millor perquè precisament perquè ens coneixem de fa temps amb poques paraules t'entens, i amb una indicació vas directe al gra. Es guanya temps i es troben solucions aviat.

El personatge de Ciampa (El barret de cascavells) ha estat un dels culpables dels Premis Nacionals d’Interpretació i de la Crítica. Això li faria dir que ha estat el paper de la seva vida? Quina connexió hi va establir, com a actor?

Per les repercussions externes sí que sembla que ha estat el que ha tingut més transcendència. La principal connexió que hi vaig fer va ser pel seu discurs. Lluís Homar, que va dirigir l’obra, va dir un dia que havíem de sortir de l’anècdota que planteja El barret de cascavells. De fet és el que hauria de ser el teatre, una manera de contractar amb tu mateix. A les representacions que vam fer al Festival dels Teatres d’Europa a Milà, van comentar que anar a Itàlia a fer un paper interpretat de sempre allà per grans actors era una provocació. Penso que, a partir d’una edat, l’actor ja es pot començar a fer ell mateix amb papers com el Ciampa. Amb 38 anys, penso que jo ja el podia fer. Però de segur que, d’aquí a deu anys, en podria donar una visió més enriquidora. Això és el que fa que un personatge no passi mai de moda. Potser hi passarà l’anècdota que parla de les fidelitats i les infidelitats. La veritat és que la manera de fer un personatge depèn del que has viscut. Al marge de l’anècdota d’ El barret de cascavells, el personatge de Ciampa acosta el drama humà a les grans tragèdies, el drama interior de la persona. Un actor ha de connectar per força amb una proposta així.

I com sona a Milà, per als actors del Lliure, el català...

La impressió és que als milanesos els va agradar molt. És clar que era una gosadia posar-nos a la gola del llop. Però és la nostra visió de Pirandello i crec que la van acceptar així.

Més bona recepció allà que aquí, o al revés?

Amb poques representacions costa molt adonar-te’n. L’espai ens anava a la contra. El Teatro Studio és una sala grandiosa, freda, freda, molt lletja, i poc teatral. Allí hi faltava un punt de concentració, no per part nostra sinó per part de l’espectador. La segona representació ja va ser diferent i la resposta també. Però hi ha un altre problema: sentir des de l’escenari els xiuxiueigs dels auriculars amb la traducció simultània del públic. A pesar de tot l’obra no se’n va ressentir.

I el castellà de Les noces de Fígaro condiciona el treball de la companyia?

S’ha obert un bon camí. Durant la gira, tothom esperava el Lliure amb bona predisposició. Al principi els actors ens trobàvem estranyíssims dins de la versió castellana. Però vam veure clar de seguida que no es tractava de donar cap lliçó en castellà sinó d’actuar i presentar-nos amb la nostra manera de fer teatre, que és molt diferent de com es fa en altres centres de producció i exhibició com podria ser Madrid. Crec que el públic ha vist amb el Lliure una manera catalana de fer teatre, per molt que interpretéssim Les noces de Fígaro en castellà.

Una de les seves característiques com a actor és la diversitat i la facilitat d'encarar diversos registres interpretatius, des del còmic al tràgic, de Pirandello a Shakespeare. Aquesta varietat com es domina, tenint en compte que hi ha actors més encasellats en un únic tipus de paper? S'hi neix o se n'aprèn?

Jo diria que aquest punt de ductilitat ja el porta la persona. No sé si és un avantatge o un desavantatge. Em costa de parlar de mi mateix. Puc dir que a mi no em representa un gran esforç. Quan em poso a fer comèdia, faig comèdia. Quan em poso a fer un drama, faig drama. No em suposa un gran daltabaix.

No hi ha una certa modèstia per part seva? O és una manera de presentar-se al públic fora de l’escena?

Jo em considero una persona molt afortunada d’haver entrat al Teatre Lliure fa tretze anys. No he provocat mai una reacció popular. Tot el que sé és a través d’aquesta escola. Provocar i divulgar aquesta realitat sí que m’interessa. La incidència popular no és la meva ambició. Prefereixo les persones i les compensacions al voltant d’aquest món més que l’ambició personal.

No hi ha una certa recança per part d'alguns actors d'aquí si mai tenen la temptació de pensar el que haurien fet si haguessin nascut, per exemple, a Londres?

Tot és una mica relatiu. Quan algun actor d'aquí es queixa de la nostra situació potser no pensa que les circumstàncies podrien ser diferents en un lloc com Londres. Jo no penso que als actors no se'ls valori suficientment. La nostra realitat és aquesta. El que val la pena és treballar pel teatre català des del nostre lloc. Si hagués nascut anglès, segurament que també m'hauria trobat amb més competència. Cada cultura té la seva base i s'ha de tenir clar si val la pena continuar treballant o no.

Quan els actors més arrelats al Teatre Lliure surten per treballar en una altra companyia, hi ha una certa por de canvi d’estil?

Sí, és clar. Al Lliure tothom respira un llenguatge similar i les feines mostren aquesta pinya. Hi ha una disciplina de treball i un llenguatge comú. Al començament, quan surts, tens aquesta sensació de por. Però també vas veient que, fora del Lliure, de mica en mica, les maneres de treballar són més clares.

I es nota una influència del Lliure?

Estic marcat per la disciplina, per la capacitat de treballar, de dedicar moltes hores, molta concentració. L’única manera de sortir-te’n és treballant. Quan no hi ha aquesta dinàmica, la gent es dispersa. Però és delicat de dir. No voldria que s’interpretés que al Lliure tot és meravellós i a fora tot són problemes. M’explico, doncs: al Lliure hi ha hagut i hi ha una dosi de treball que t’arrossega. A vegades a fora no hi ha aquesta predisposició perquè el sistema és simplement un altre que també pot funcionar.

Amb el nou projecte del Palau de l’Agricultura hi ha la por que aquest ritme es trenqui?

Tot el que faci de creixement el Lliure no té per què afectar la qüestió artística. Poden créixer les parets, poden créixer les dependències administratives, però el treball final de la creativitat tant és que es faci per a 200 persones com per a 700. Afectarà el sistema d’organització del nou complex. Però el llistó no es pot rebaixar mai.

Un dels primers reptes és el d’omplir com a mínim tres vegades més... Les famoses mitjanes d’espectadors de final d’any, sap?

És clar que hi pensem. Un espai més gran vol dir que estigui també més ple, però forma part del projecte. A mi em sembla que la necessitat de creixement era evident.

Dins de la filosofia del Lliure hi ha capacitat per acceptar aquest canvi de línia amb la integració de tots els gèneres teatrals?

Sense cap de mena de dubte, perquè forma part dels nostres articles fundacionals. És la base del projecte.

Resulta que l’Associació d’Espectadors del Teatre Lliure té el soci més jove inscrit, Jordi Bosch, júnior, que és l’hereu de la parella Jordi Bosch-Emma Vilarasau. Suposo que ara s’hi inscriurà també el segon, Marc Bosch, ni que tingui pocs mesos...

És una anècdota, però és veritat això del soci més petit. Tots els teatres haurien de tenir una Associació d’Espectadors com la del Lliure. És un suport constant. La nostra manera de participar-hi era fer-ne socis els nostres fills.

Miri, confessi com a pare: Ser fill de pares actors molt actius no predisposarà la formació dels seus fills i el fet de fer-los socis de l’Associació no és el primer símptoma?

Home, el gran té tres anys i mig. Sí que li agrada molt fer titelles, disfressar-se, i s’ho passa bomba amb actuacions de pallassos. I és clar que malpenses, a veure si aquest també... La gent ho diu, si no ens faria gràcia que fossin actors... Si he de ser sincer, en aquest moment, com a pare, no sé si em faria molta gràcia... Si la influència mana... Però com a pares, de veritat, ens agradaria que no s’hi dediquessin.

Però l’home ensopega tres cops amb la mateixa pedra...

Sí, és clar, però la feina d’actor és molt dura. Hi ha una part molt gran d’inestabilitat. És clar que hi ha altres sectors socials que es troben en la mateixa situació. Però nosaltres ben poques vegades sabem de què viurem el mes que ve. I aquesta situació et fa estar amb un neguit constant. Ara et consola que l’atur s’ha generalitzat i el problema no és només dels actors.

La professió s'ha classicitzat i s'ha estabilitzat d'un temps cap aquí. L'època del teatre independent ja és prehistòria. I la bohèmia no és d'aquest món...

Sí, és cert, la bohèmia ha passat. Els actors també volen tenir un punt de tranquil·litat. La inestabilitat ja ve prou pel seu compte, però sempre estàs a la corda fluixa. I així no pots desitjar un futur per a ningú. És injust.

Què li costa més d'un paper, entendre el text, entendre el personatge, agafar-li el to...? Recorda un personatge especialment difícil?

El personatge de Mortimer (Arsènic i punts de coixí) vol que l'entenguis. Per què l'autor li fa dir tal cosa? Una bona direcció t'ajuda. En recordo un d'especialment difícil, Apemantus, de l'obra Timó d'Atenes. És dels papers que passen una mica per damunt teu. Quan vam acabar les representacions encara no el sentia prou meu. El treball que hi vaig fer, però, potser ha estat un benefici per a papers posteriors.

Quin personatge li porten a la memòria els noms de determinats directors? Per exemple, Pere Planella

El personatge de Mort accidental d’un anarquista. Em va donar l’oportunitat del policia.

I Fabià Puigserver?

Les noces de Fígaro. El comte. És una obra emblemàtica del Lliure, la que ha sortit més de Barcelona.I Lluís Pasqual?

Al vostre gust. El pastor. És la primera que vaig fer amb ell i el vaig descobrir com a director.

I Xicu Masó?

Només hi vam fer Els gegants de la muntanya. El comte. Però he de dir que no va tenir gaire bon resultat, aquell muntatge.

Però els mateixos actors tenen capacitat per veure un resultat desajustat?

Veus que falla alguna cosa en el conjunt i no et pots enganyar.

I la bena als ulls davant d’un resultat dolent que no veu ningú des de l’escenari? També existeix. A La guàrdia blanca, feta al Romea, ens va passar. N’estàvem encantats i la resposta va ser dolenta.

Què recorda sota la direcció de Lluís Homar?

Ciampa, és clar, el d’ El barret de cascavells.

I d’Ariel Garcia Valdés?

Restauració. Hi vaig fer de Bernat.

Digui’m una pel·lícula on hagi treballat...

El perquè de tot plegat, del tàndem Monzó-Pons. Però acabo de rodar Boca a boca, de Gómez Pereira.

I una sèrie de televisió?

L’agència de viatges. L’única que he fet completa.

Cap més projecte?

Mortimer, Mortimer, Mortimer...

Molt arsènic, vaja.

I puntes de coixí.

 

JORDI BOSCH, ARA CONVERTIT EN CRÍTIC TEATRAL [Butlletí de l'Associacio d'Espectadors del Teatre Lliure – març 1995] Glòria Barbal / Joan Carles Ambrojo

Guardonat recentment amb el Premi Nacional de Teatre i el de la Crítica, a Jordi Bosch li ha caigut un altre caramel interpretatiu del cel. Després de la darrera obra, El barret de cascavells, ara li ha tocat un paper que ell mateix considera molt agraït. Haurà de competir amb el gran comediant Cary Grant, el seu alter ego en la pel·lícula dels anys quaranta basada en l'original Arsènic i puntes de coixí, de Joseph Kesselring. "És una cosa fresca, com un Goldoni", diu Jordi Bosch.

Per si no fos prou, Mortimer, el personatge que representa, és un crític teatral a qui no li agrada l'art de l'escena. Ironies a banda, Jordi Bosch no s'identifica amb aquest home però sí que l'ha atret la capacitat de joc que té l'obra: "M'han fetmolta gràcia les situacions per què passa". Respecte a la seva promesa virtual, en Bosch està molt enamorat d'Elaine: "Val molt la pena enamorar-se d'aquesta Elaine que tenim, que és Montse Guallar".

Malgrat no sentir-se dins la pell d'un crític, el que li ha costat més durant els assajos d'aquesta obra ha estat descobrir la dinàmica que hi ha entre escenes i situacions. "És una obra molt física; hi ha molta acció", pensa. Si n'hi ha, de moviment, que els dormitoris, situats en l'original a la part superior de la casa, han quedat a la planta baixa, entre altres raons, per a evitar a les tietes la pujada i baixada constant d'escales.

Jordi Bosch, molt ben afaitat i amb una tallada de cabells exquisida, com a bon gentleman riu de sentir que possiblement el compararan amb l'actor hollywoodienc: "Ja m'agradaria ser Cary Grant, i tant!". Creu que la gent segurament compararà l'obra amb la famosa pel·lícula: "Serà maco. Si totes les feines d'actor poguessin partir del material que deixa, per exemple, un Cary Gran, un actor que va dignificar la comèdia... Hi va infondre una nova classe, un nou estil. Tenir aquest referent és fantàstic perquè no comences de zero. I no és per a intentar fer-ho diferent. I si el personatge queda calcat al que feia Cary Grant, quin honor!".

Tot i així, les dificultats no li vénen pas del personatge, sinó de l'obra en sí mateixa i de la conveniència que tingui l'estil i el ritme que Anna Lizaran ha demanat. I com a bon professional, creu que "per a fer-ho bé cal sumar moltes forces"; és a dir: tots els papers són importants.

Sobre el fet que la seva companya habitual de repartiment, Anna Lizaran,el dirigeixi, diu que "és fantàstic, perquè l'Anna és comèdia. El ritme de comèdia el té impregnat i el transmet molt bé: és capaç de donar el traç de tots els personatges". I afegeix: "És una cosa que no té preu". De moment, no sembla que a Jordi Bosch l'hagi picat el cuquet de la direcció escènica. "Tant Lluís Homar com l'Anna ho han fet en el moment que els tocava. Ja voldria tenir la seva experiència de teatre i el bagatge que porten al damunt, d'anys, de personatges. La tenen tant a la pell, tota la seva feina d'actors, que quan la transmeten a un altre actor... oooh! Saben què necessitem". Molt contundent en aquest tema, va més enllà i creu que tots el directors haurien de ser actors de debò i no pas "allò de dir: 'Un dia vaig fer d'actor'". La prova és, per a ell, que els millors actors demostrin tan sovint que poden ser els millors directors. "Lluís Homar ho va demostrar amb El barret de cascavells".

Tot i no ambicionar –de moment- responsabilitzar-se d'una obra de teatre, no oblida el bon moment que passa. Els premis ara guanyats, com el Nacional, "fan molta il·lusió, són una gran satisfacció. Sóc d'aquells a qui agraden els premis. Em quedo en el primer estadi: els donen unes persones que consideren que una feina ha estat ben feta. I els dius: 'Moltes gràcies'".

teatre menú principal

© La pàgina d'en Jordi Bosch