DIRECCIÓ: Joaquim Oristrell MÚSICA: Joan Vives
GUIÓ: Joaquim Oristrell, Yolanda García Serrano, Juan Luis Iborra i Manuel Gómez Pereira MUNTATGE: Miguel Ángel Santamaría
DIRECCIÓ ARTÍSTICA: Wolfgang Burmann SO DIRECTE: Agustín Peinado
FOTOGRAFIA: Fernando Arribas (A.E.C.) MAQUILLATGE: Gregorio Ross
PRODUCCIÓ: Cesar Benítez, Joaquim Oristrell i Manuel Gómez Pereira
INTÈRPRETS: Verónica Forqué (Luci), Candela Peña (Graci), Adriana Ozores (Mari), Juanjo Menéndez (Luqui), François Eric Gendron (Salva), Jordi Bosch (Carlos), Ángel de Andrés López (Claudio), Daniel Pérez (Domingo), Jorge Sanz (Víctor), Yolanda Ventura (Míriam), Mariola Fuentes (Tábata)
ESTRENA A BCN: 25 de febrer de 1997
 

La Luci, la Graci i la Mari són germanes i formen un trio còmic. Malgrat la tragèdia provocada per la mort d'accident de l'espòs de la Luci, el trio se'n va a Benidorm per actuar en una sala de festes durant el mes d'agost. En mig d'una depressió la Luci descobreix, gràcies a una agenda, que el marit l'enganyava amb totes les dones que se li posaven al davant. Viuda inconsolable fins ara, decideix llençar-se a l'estil kamicaze a lligar. Les germanes l'ajudaran a triar entre els possibles amants, però serà una tasca massa difícil.

 

"(...) Luci, reciente viuda, que tras veinte años casada con Carlos, el único hombre de su vida, descubre que éste fue un tenaz infiel (su presencia en plan fantasma incordiante, presunto regalador de gags, es un recurso extraído de Doña Flor y sus dos maridos, Bruno Barreto, 1976)". [Ramon Freixas - Dirigido Por]

"Coherent amb ell mateix, Oristrell fa del seu debut darrere les càmeres una prolongació visual de l'estil dels seus guions. No hi ha ambigüitat possible darrera d'una fòrmula que ha funcionat comercialment i que ¿De qué se ríen las mujeres? desenvolupa en la mateixa direcció. No és Almodóvar ni Blake Edwards allò que aquest films reivindica: àngels de la guàrdia de les presències de la comèdia espanyola, les Tres Gràcies d'Oristrell ressusciten l'inoblidable protagonista d'El abominable hombre de la Costa del Sol, per traslladar als nostres dies l'esperit incorrupte de Juanjo Menéndez." [Esteve Riambau - Avui]

"El millor del film són les actuacions de les tres protagonistes (Forqué, Peña i Adriana Ozores), així com les aparicions d'actors com Jorge Sanz i Jordi Bosch." [Eduardo de Vicente - El Periódico]

"Divertida y tierna, destaca por la galería de personajes hilvanados a golpe de humor y amargura, siempre tratados con cariño: la viuda que despierta al amor, la actriz con anemia de cariño, la descocada colgada de gorditos casados, el galán que se resiste a envejecer, incluso el marido muerto empeñado en guiar a su esposa, aunque sea en espíritu, por el camino de la liberación..." [A. A. - Cinemanía]

"Al que no son inferiores, por descontado, los (trabajos) de Jorge Sanz, Ángel de Andrés López, Jordi Bosch o François-Eric Gendron..." [Cesar Santos Fondevila: ABC, 04/03/97]

"Benidorm, una estética hortera y efímera, el pendoneo nocturno, todo ello en dura pugna con lo que constituye la esencia íntima –la educación, las aspiraciones- de cada una de ella, son el envoltorio del filme, y su guía, una situación ya explotada por Jorge Amado en la escritura,  y por Bruno Barreto en el cine, en Doña Flor y sus dos maridos (y por Robert Mulligan en un mediocre remake norteamericano): el esposo muerto en accidente de la Forqué, que cultivó en vida una más que agitada coexistencia con innumerables amantes, y que sólo se le aparece a ella para recordarle sus limitaciones como ligona descocada. Con estos elementos, y alguno más, Oristrell y sus compinches habituales –Gómez Pereira, Iborra, García Serrano- intentan un producto desenfrenado, muy volcado hacia el gag oral, en buena lógica de guionista; pero con debilidades que lo son tanto de escritor com de metteur en scène. La operación no termina de funcionar satisfactoriamente, bien sea porque realmente, controlar el ritmo de una comedia es un trabajo complejo, no siempre al alcance de un debutante; bien porqué el texto de partida no daba mucho de sí. Pero lo cierto es que la película hace aguas, y sólo algunos momentos de inspiración de Forqué, el oficio de una recuperada Adriana Ozores y ciertos golpes de ingenio verdaderamente brillantes la salvan parcialmente." [M. Torreiro: Fotogramas - 12/03/97]

 

La banda sonora conté diverses cançons força conegudes com la de "Japón" dels Mojinos Escocíos o "Ballare insieme" (la versió italiana del Sergio Dalma del "Bailar pegados"), però el CD només inclou la música instrumental i la cançó original (i molt divertida) de Javier Gurruchaga per al film:
"Intentas mantener la compostura, es cosa segura hoy vas a ligar... / ¿De qué se ríen las mujeres? ¿Y por qué siempre hablan a media voz? / ¿De qué se ríen las mujeres? ¿Y por qué siempre van al baño de dos en dos?".

 

 

tràiler [web Boca Boca]
 

www.bocaboca.com -- web de la productora on hi trobem un apartat dedicat a la pel·lícula, amb fitxa d'actors i tècnics, crítica, caràtula, algunes fotografies i el tràiler

www.juanluisiborra.com -- web del guionista Juan Luis Iborra

Joaquín Oristrell aborda la lucha de sexos en el filme '¿De qué se ríen las mujeres?' [El País - 28/02/97]


cinema menú principal

© La pàgina d'en Jordi Bosch